Montardo, Montarto, tant se val! Quin pic! Quina meravella de muntanya! Pot ser no té el segell d’un tres mil, però res a envejar! Des del cim dels seu s 2.833 metres la panoràmica és esplèndida, lo bo i millor del Pirineu queda als nostres peus: a l’oest l’estany de Rius  i el bonic estany de Mar,  amb l’imponent Aneto i la seva minvant gelera sempre omnipresents; als peus del Montardo per la banda nord la profunda vall de Valarties amb el poblet d’Arties al fons i la silueta inconfusible del Mont Valier ja a la Catalunya Nord;  al sud l’estany de Monges i els altres estanys que envolten el refugi Ventosa i Calvell amb la Punta Alta al darrera; a l’oest, pot ser la vista menys espectacular, degut la pantalla que ofereixen els propers “Tucs” que hi ha a banda i banda del Port de Caldes, però tot i això s’albira cap el sud-est el circ de muntanyes que tanca el llunya estany de Sant Maurici. Doncs bé, aquest bonic pic era l’objectiu que havíem triat per a la sortida del CIM del mes de setembre.

Vint-i-un de colla vam sortir el dissabte a la tarda direcció a la vall d’Aran. El pla era dormir a l’alberg d’Arties, doncs degut a la gent que érem i l’època de l’any en que estàvem, ni al refugi de la Restanca ni al de Colomers hi havia proutes places per a tots nosaltres. A l’hora de sopar tocava ultimar detalls, tothom deia la seva, les possibilitats tantes com persones érem, però a la fi vam acabar de definir la ruta: Agafaríem un taxi fins als estanys de Montcasau, això ens permetria estalviar 500 metres de desnivell cosa que els més petits agrairien; pujaríem pels estanys de la Ribereta fins a trobar el GR-11 i el seguiríem fins al Coll de Crestada des d’on faríem el darrer atac al Montarto; llavors baixaríem i continuaríem pel GR-11 fins a l’aparcament del pont de Ressec on hauríem deixat els cotxes.
Diumenge al matí a les set i mitja va començar el moviment: trucades a les portes, bons dies, rentades de cara i ràpidament tots asseguts al menjador;  esmorzem en un obrir i tancar d’ulls i sense pausa agafem els cotxes direcció a l’aparcament del pont de Ressec. Abans de les nou ja estàvem completament equipats i impacients esperant els taxis que ens havien dit que arribarien a les nou en punt. Les nou i deu i els taxis no arriben. Nervis! Finalment a les nou i quart apareix un sol taxi. Nervis un altre cop! Comptem i amb la gent que érem hauríem de fer tres viatges, amb la pèrdua de temps que això suposaria. Acabem pactant amb el taxista que ens encabiríem tots en dos viatges i així ho fem. Primer marxen els més petits amb els seus pares  i desprès la resta. Quedem que un cop arribin dalt aniran tirant i que nosaltres ja els atraparem.
Comencem a caminar per un camí perfectament definit, però tot i això al arribar al primer estany de Montcasau el perdem i ens trobem al peu de la presa sense possibilitat d’avançar. Mentres els més grans parlàvem de tirar enrere els més joves ja havien grimpat per la paret de la presa i ja eren dalt. Així que amb més o menys dificultat tots vam acabar pujant pel dret.
El camí, ara idíl·lic, puja suament flanquejant el costat dret orogràfic dels dos estanys de Montcasau, mica a mica anem progressant muntanya amunt embadalits per la bellesa de l’entorn, fins que arribem a la cruïlla on deixem el GR-11 i ens endinsem a la vall dels Estanys de La Ribereta.
Una mica més de pujada i de sobte a l’arribar a dalt d’un llom de pedra trobem el primer llac: Ben rodó i amb un blau marí profund! Magnífic! Tot i que encara no hem atrapat als més petits, fem les primeres fotos de grup, el lloc s’ho val!
Reprenem la marxa i de sobte el camí desapareix completament. No en queda ni rastre! Anem amunt i avall pel pedregal buscant la més mínima senyal que ens permetés identificar per on hauríem d’anar, però tot és inútil. Finalment ens reagrupem, trèiem el mapa, ens situem i ho veiem clar: cal seguir per la dreta de l’estany que tenim al davant i per la esquerra del proper que trobarem. Així que comencem a caminar fatigosament per aquell mar de pedra que semblava que no s’acabava mai i on cada un buscava el camí que li semblava de millor passar. Allà al fons ja veiem al grup dels petits trescant entre les roques aparentment amb menys dificultats de les que teníem nosaltres.
Una breu paradeta per a beure, menjar i recuperar forces i continuem més lleugerament fins al coll que tancava la vall. Allí trobem a l’hora un altre el grup dels petits i un altre cop el GR-11, així que tots plegats pugem fins al Port de Caldes on ens fem la foto del CIM. Fem la baixada fins a l’estany de Monges passant pel seu costat fent un oh! Continu i un altre cop pujada fins al Coll de Crestada.

Aquí el grup es torna a partir, petits i pares decideixen amb bon criteri no pujar al Montarto, ja eren massa hores de camina per la canalla, la resta, amb la motivació a dalt de tot per la proximitat del nostre objectiu, arranquem a bon ritme muntanya amunt. De seguida veiem a una certa distància baixar gent per la cresta que al atansar-se va resultar que eren els companys del GEST de Belianes. Parem un moment i ens expliquen que ells havien fet cim per la ruta de l’estany de Cavallers.

Continuem la marxa i en menys d’una hora ens plantem a dalt del pic. Ni un núvol! Una visibilitat perfecta! Anem donant el tomb identificant i reconeixent tots els punts singulars del paisatge: La vall de Valarties, L’estany de Mar, l’estany de Rius, el massís de la Maladeta,… Fem fotos fins a exhaurir les piles de les nostres màquines de fotografiar i llavors ens assentem un moment a assaborir la fita assolida.
Iniciem la llarga davallada fins als cotxes. Marrada per una bonica cresta i arribem de nou al coll de Crestada. Continuem baixant fins a l’estany de Cap de Port. Parem un moment i uns valents parlen de banyar-s’hi, però res de res! Tot just van arribar a mullar-se els peus! Reprenem la baixada fins al refugi de La Restanca on decidim parar a fer un beure. La fatiga era evident a les cares de la gent, però les cerveses i coca-coles del refugi van ser un bon remei de tots els mals i van servir de preparació pel darrer esforç.
Un altre cop muntanya avall i en menys d’una hora ja érem als cotxes. Cansats er les nou hores de camí, però contents per la satisfacció del pic assolit vam reprendre la llarga marxa fins a casa. Pel camí encara vam tenir temps de parar a sopar a Pont de Muntanyana, però aquesta és una altra història…

L’equip habitual