La primera aventura del dia sempre és… Trobar-se al Parc a les vuit del matí! Si superem aquesta prova la resta ja està feta. Agafem els cotxes i ens encarem cap al massís del Port del Compte.  Un cop feta parada tècnica a Sant Llorenç de Morunys, anem cap a Sant Serni.  Una bonica ermita romànica amb baluard i campana, com de joguina.  Deixem els cotxes, ens ajustem les botes i carreguem les motxil.les i bastons. Comencen una ruta circular, familiar o sigui anunciada de categoria mitjana-fàcil, per la vessant soleia, que transcorre per la zona occidental del Lord. Zona espectacular envoltada de grans conglomerats, així com, per cingles amb nom i cognoms que s’obren en caiguda lliure.

Comença l’excursió a la sortida del túnel, toscament foradat en la roca de la serra de Bastets que porta al Santuari del Lord. Es comença a caminar cap a ponent per un antic camí en suau pujada, per escalfar. Deixem a mà dreta el Pas de la Roca Foradada.  Seguim pujant pel camí mig excavat a la roca que en diferents llaçades va guanyant altura. Aquest tram és l’antic camí ral que comunicava les poblacions de Sant LLorenç de Morunys i Solsona quan encara no hi havia les carreteres actuals

De cop a l’arribar a dalt del cingle, es té una bonica vista panoràmica de la zona cental de la Vall de Lord amb l’ermita de Sant Serni, el poble i tancant l’horitzó les serres del Port del Comte i del Verd
Seguim pujant per aquesta zona rocosa i soleia fins arribar al Coll de la Creu de Canalda. Seguim pel sud per una senda fins a una rasa seca i després travessarem transversalment una vessant rocosa que creua el primer tram de la rasa de Torruella, famosa per la pràctica del barranquisme.

A partir d’aquest punt el camí s’endinsa per l’obaga del Fornó.
El paisatge ha canviat radicalment. De la rocosa i seca vessant soleia s’ha passat a la humida i fosca vessant obaga amb un sotabosc ple de molsa amb bells exemplars de boix, boix grèvol i també… rovellons! Que trobaren els cinc nens de la sortida: L’Eulàlia, la Txell, L’Arnau, l’Eloi i en Pol i que a l’arribar al poble al mig dia foren l’enveja de més d’algun boletaire suposadament experimentat!

Després de travessar dues clotades s’abandona aquesta obaga tot creuant un planell en direcció sud encatifat  de farigoles. En aquest ambient càlid i fragant decidim parar a esmorzar, descansar i compartir les primeres impressions de la sortida.

Al final d’aquest planell el camí gira a la dreta i s’enfila per una zona rocosa guanyant altura per una mena de graons naturals.

El camí ressegueix pel peu del cingle i ens enfila vers la balma del Fornó (vegeu la foto). Es tracta d’una fonda balma de poca alçada que antigament havia estat utilitzada com per tancar el bestiar oví. Des del seu interior hi ha una bonica vista de la mola de Lord amb el santuari i la Serra de busa al fons.
Tornem enrere breument per sobre el pla que hi ha sobre una llarga codina.  Girem cap a l’esquerra i pugem en direcció a ponent.

Perseguim el llom del serrat fins arribar a dalt la carena del pedregós, aspre i aeri Serrat de Sòvol. Magnífica vista panoràmica vers els quatre costats: cap el sud de la clotada de Torruella, anomenada Racó Fosc i del profund clot de Vilamala i també del santuari de Lord. Cap el nord la serra de les Roques es desprèn perdent altura del tossal del Codó amb el mirador a la seva punta. Més enrera les tarteres del Port del Comte cauen verticals i ens tanquen el paisatge.

Cap el sud apareix el gran pla de Sòvol cap a on davallarem fins a tocar les runes de la casa que es veu al bell mig del pla.  Vam decidir que el lloc era impressionant, fins i tot amb vistes a l’horitzó de Montserrat, però un grup d’expedicionàries decidirem que era una mica lluny del supermercat, tot plegat. El gran prat on es troba la casa de Sòvol està voltat de profundes foranques, per l’esquerra la rasa de Torruella i per la dreta la de Vilamala. La única manera de sortir del pla, sinó volem tirar enrera o despenjar-nos fent ‘rappels’ vers el fons dels barrancs és troba al sud de la codina on sembla que el camí s’acaba… però realment aquí comença l’espectacular i aeri camí del Mal Pas Baixarem per l’esquerra de la roca per terreny aspre i ple de graons i corbes que forma el cingle.  Després de travessar una espessa boixera i baixar una pendent s’arriba a l’estreta cornisa excavada a la roca amb el nom del Mal Pas (veure foto). Compte amb aquest curt tram de camí !!.  El camí aprofita aquesta estreta cornisa per salvar el pas d’un alt penya-segat. Just aquí, en aquest tram concret, quatre majestuosos  voltors giraven sobre els nostres caps insistentment. Es tornaven per acostar-se a la paret per on passàvem un a un. Fins i tot algú digué que un portava el tovalló posat!
Tranquils, vam passar tots, quitxalla inclosa. Tots hem anat a treballar i a l’escola el dilluns.

Un cop superat aquest pas el camí volta el cingle i passa a tocar les balmes del Mal Pas que queden a l’esquerra del camí. a partir d’aquest punt començarem a baixar fent zig-zag. A partir d’aquest punt el camí, molt més planer, va seguint la forma de la muntanya. Després de baixar gradualment varies rues s’arriba a les antigues feixes de la casa de Torruella. Seguim baixant i  planejant pel mig de les feixes situades en lloc solei que poc a poc van prenent una orientació més cap a llevant i vers la vessant del riu Cardener.

Bona vista cap a llevant de la mola de Lord amb el santuari al seu cim i de l’engorjat del riu Cardener aprofitat per l’embassament de la Llosa del Cavall.

El tram de camí que segueix és una mica perdedor doncs s’han obert diferents pistes forestals entre pins i arços.

Cruïlla de camins en la part més obaga del Racó Fosc.
Més endavant comença la davallada definitiva vers la rasa de Torruella que es creua i seguidament es comença a enfilar. Forta pujada en zig-zag pel mig d’un bosc d’alzines i pins. En el seu tram final es creua una gran esllavissada però el premi ja és a prop.

Hem arribat! Si més no ja estem a la  Pista del santuari. Passem la  Font de St. Isidre, el túnel on tanquem el cercle i fent baixada ens acostem als cotxes pensant ja amb el dinar que ens espera a una fonda típica de la zona. No tot “és patir” en aquest món.