El Parc Natural de SantLlorenç amb la Mola, que és la cirereta que adorna el pastis és,
la zona més emblemàtica i popular de les comarques del Vallès,
Bages i Barcelonès,. Així doncs amb bon criteri, la junta del CIM
va incloure aquest indret al calendari de sortides 2009, per a fer-hi
la caminada i dinar de la trobada anual de germanor que organitza
l’entitat. Per la quantitat de senderistes que ens hi aplegarem,
ratllant els quaranta, val a dir que la van encertar de ple.

Sortim com de costum de
Bellpuig a les 8 h. per l’eix fins a Navarcles i Talamanca, vila
d’interès turístic que mereix una parada, seguim fins al Coll
d’Estenalles, on deixem els vehicles i on el gruix de l’expedició
emprenem la caminada, mentre els altres u faran des de Can Robert
per Can Pobla ja tocant a Matadepera i que es “diguem-ne” la ruta
més turística.
El Centre
d’Interpretació, antiga “caseta dels peons caminers” està
situada a la ctra. PK 14,8 de Terrassa a Navarcles, al mateix coll
d’Estenalles, habilitada com edifici d’informació i serveis, es
el lloc d’on arranquen la major part dels itineraris del Parc.
Comencem la caminada per
una forta pendent a NE seguim el GR5 fins a desviar-nos per accedir i
coronar el cim del Montcau (1.054 m.)des d’on les vistes son
impressionants, als nostres peus la bellesa de tot el parc i fins on
ens allarga la vista, les comarques del Bages, Berguedà, Barcelonès,
Vallès, les muntanyes de Montserrat, el Cadí, etc. etc. i a SE La
Mola, on tenim fixat l’objectiu de la jornada, tant sols comencem i
ja n’hem cobrat l’esforç. Un cop hem gaudit del paisatge, baixem
fins al Coll d’Eres creuant el GR5 i totalment a S direcció al Pla
dels Ginebrons i La Mola.
En un tram com aquest,
d’extraordinària bellesa, no es gens estrany la gran quantitat
d’excursionistes que hi trobem. Les obagues humides dels sots de
les Teixoneres i de la Bota, al marge dret del camí, estan
recobertes de rouredes, que remuntant els vessants, limiten amb
l’alzinar de la carena. El magnífic Roure del Palau, anomenat així
per la seva majestuositat (30 m. d’alçada i 1,5 m. de
circumferència), es troba a l’àrea de contacte de tots dos
boscos.
A mesura que avancem,
l’alzinar que ens envolta és més frondós i origina un medi fresc
i humit. Passem el Pla dels Ginebrons i ja passat Santa Agnès el
grup es divideix, uns enfilen la pujada a la Mola i els altres la
rodegen pel sud en busca del camí de Can Pobla, per allargar una
mica més la caminada.
La Mola, des d’aquest
indret és senzill entendre el topònim d’aquest cim. Mola, en
termes de relleu, significa “turó escarpat acabat en planell”.
En aquest cas, poden reconèixer fins a tres moles esglaonades per la
combinació de cingleres i planells.
Al bell mig del cim, el
Monestir d’estil romànic, que es distingeix per la seva austeritat
arquitectònica. Consagrat a Sant Llorenç al segle XI, presenta una
senzilla estructura de tres naus amb absis i un creuer amb cimbori al
centre. El conjunt de l’edifici està erigit amb pedra tosca,
extreta de la mateixa muntanya.
El restaurant es troba a
sud del conjunt del monestir amb unes grans vidrieres on asseguts
degustant l’àpat, gaudim de la magnifica vista que es domina des
d’aquest indret.
Un cop acabada una llarga
sobretaula i passejar una mica sota un sol esplèndid per aquest
turó, emprenem la tornada al coll d’Estenalles o a can Robert,
segons el grup, donant així per acabada una jornada extraordinària,
de dificultat baixa i satisfacció alta.